Les màscares de gas són equips de protecció personal utilitzats per protegir els òrgans respiratoris, els ulls i la cara del personal de substàncies tòxiques i nocives com ara verins, agents de guerra biològica, armes bacteriològiques i pols radioactiva. El recipient del filtre, com a component bàsic de la màscara de gas, afecta directament el seu rendiment protector a causa del material de filtre que conté. Des de la invenció de les màscares de gas durant la Primera Guerra Mundial, països d'arreu del món han dut a terme investigació i desenvolupament successivament, donant lloc a una varietat de màscares de gas. Amb el ràpid desenvolupament de la ciència i la tecnologia, les màscares de gas han fet salts qualitatius en termes de capacitat de protecció i comoditat, i les seves àrees d'aplicació s'han ampliat des de la protecció militar inicial fins a la protecció industrial, la seguretat laboral i el rescat d'emergència. A mesura que el nivell de vida de les persones segueix millorant, la seva consciència de l'auto-protecció augmenta constantment.
El 22 d'abril de 1915, durant la Primera Guerra Mundial, en un intent de revertir la situació bèl·lica desfavorable, els alemanys van llançar inesperadament 180 tones de gas clor a les posicions on es reunien les tropes britàniques i franceses, provocant que 5.000 soldats aliats fossin enverinats al lloc, provocant 8 morts. Aquest va ser el primer atac-de guerra química a gran escala de la història militar mundial.
Les forces britàniques i franceses, que van patir grans pèrdues en aquesta batalla, van instar immediatament els seus governs a fabricar equips de protecció contra el gas tan aviat com fos possible.
Poc després, ambdós països van enviar desenes dels seus millors científics a les zones on els alemanys havien utilitzat gas clor per dur a terme investigacions i recollir proves. Van quedar sorpresos al descobrir que un gran nombre d'animals salvatges al camp de batalla, inclosos ocells al bosc, granotes hivernants i insectes exposats, havien mort per enverinament. Només els gegants locals-senglars- van sobreviure il·lesos.
Mitjançant investigacions i experiments, els científics van descobrir que als senglars els agradava especialment utilitzar els seus potents i llargs musells per arrelar al sòl, buscant arrels de plantes i animals petits. Quan oloraven una olor forta i picant, sovint utilitzaven aquesta tècnica d'arrelament per amagar-se. Quan els alemanys van llançar un atac de gas contra les forces aliades, els intel·ligents senglars van enterrar el musell a terra, escapant del desastre. Una anàlisi científica posterior va concloure que com que els senglars utilitzaven els seus musells per arrelar a terra, les partícules suaus del sòl van absorbir i filtrar el gas verí, cosa que els va permetre sobreviure.
Inspirats per aquesta experiència, científics d'ambdós països, basant-se en el principi que el sòl pot filtrar toxines, van seleccionar carbó vegetal, que podria absorbir substàncies tòxiques i permetre la circulació de l'aire, i van dissenyar i fabricar ràpidament les primeres màscares de gas del món amb forma de musell de senglar.
A finals de febrer de 1916, durant la ferotge batalla de Verdun, l'exèrcit alemany va tornar a recórrer al seu vell truc, alliberant gas verinós al camp de batalla. En aquest moment, l'exèrcit francès havia adoptat en gran mesura màscares de gas, que les protegien eficaçment dels atacs de gas alemanys. Aleshores, el jove científic britànic Alexander Fleming (1881-1955, que va descobrir la penicil·lina miraculosa l'any 1928) va exclamar emocionat: "Wow, l'encantador senglar ha salvat els soldats!"
